Com sempre, el text és preciós, poètic i simbòlic, convida a reflexionar:
El nàufrag arribà a l’illa i a l’illa hi vivia un arbre. Res més hi vivia en aquella illa, tret del nàufrag i l’arbre.
Al principi, va creure’s desgraciat. Però les fulles del gegant recollien la humitat que s’evaporava durant el dia, conduint-la fins a un nus del seu arrugat tronc durant la nit. Les seves arrels, envaïen el mar, on peregrinaven els peixos més vells per oblidar-se de la vida. Els ocells escollien les seves branques per fer-hi els nius i allà pondre ous. I els fruits maduraven, plens de sucre i vitamines. Gràcies a l’arbre, l’home esdevingué fort i més ben alimentat que quan viatjava en vaixell.
Un dia, surà fins a l’illa un calaix ple d’eines que l’illenc va reconèixer de seguida: era del fuster que viatjava a bord del seu mateix navili. Envalentit per l’avorriment, serrà l’arbre per fabricar-se una barca i marxà. El mar el maltractà; els peixos només sortien per mirar-lo amb menyspreu i el sol s’afanyà a assecar-lo. Perdut i feble, finalment arribà a una platja per morir. No de fam o de set, sinó de tristesa, perquè allà només hi havia una soca, que per no fer, no feia ni ombra.
