Capicues

Retrats reversibles de la meva última exposició

Retrats Il·lustrats

Retrats per una exposición que vaig fer l’and passat

La faula de l’arbre i el nàufrag

Una altra image per Narranacion, aquesta amb acuarela, tinta, i una tocs de rotulador
Com sempre, el text és preciós, poètic i simbòlic, convida a reflexionar:

El nàufrag arribà a l’illa i a l’illa hi vivia un arbre. Res més hi vivia en aquella illa, tret del nàufrag i l’arbre.

Al principi, va creure’s desgraciat. Però les fulles del gegant recollien la humitat que s’evaporava durant el dia, conduint-la fins a un nus del seu arrugat tronc durant la nit. Les seves arrels, envaïen el mar, on  peregrinaven els peixos més vells per oblidar-se de la vida. Els ocells escollien les seves branques per fer-hi els nius i allà pondre ous. I els fruits maduraven, plens de sucre i vitamines. Gràcies a l’arbre, l’home esdevingué fort i més ben alimentat que quan viatjava en vaixell.

Un dia, surà fins a l’illa un calaix ple d’eines que l’illenc va reconèixer de seguida: era del fuster que viatjava a bord del seu mateix navili. Envalentit per l’avorriment, serrà l’arbre per fabricar-se una barca i marxà. El mar el maltractà; els peixos només sortien per mirar-lo amb menyspreu i el sol s’afanyà a assecar-lo. Perdut i feble, finalment arribà a una platja per morir. No de fam o de set, sinó de tristesa, perquè allà només hi havia una soca, que per no fer, no feia ni ombra.

A la sombra del gigante

Gouache sobre paper kraft

Per aquest preciós relat publicar a Narranacion

Vivíamos en una playa que soy incapaz de describir más allá de la que estás imaginando. Mis padres eran muy protectores conmigo y me horrorizaba todo aquello de lo que me protegían. Mi mundo se reducía a lo que era capaz de ver desde el interior de nuestra casa, a través de una pequeña ventana circular. A lo que más temía era al gigante. Las sombras no respetan a los titanes y así es como lo veía llegar. Entonces, me ocultaba junto a Aldous, mi conejo. Poderoso, podría haber acabado con el monstruo pero temía que se lastimase. Así seguí, encerrada, hasta que mis padres murieron y salí para enterrarlos. Mientras lo hacía, llegó el coloso. Y se marchó. Y No nos prestó la más mínima atención.

Solo serán cien palabras

Ilustració per un text de Narranacion.
El text és realment molt conceptual, té molt simbolisme.
Li vaig donar moltes voltes, al principi vaig fer una il·lustració composta de varis estils, que pretenia ser un collage d’elements diversos.
Aleshores una bona amiga em va fer veure que no hi anava bé per a un text tal poètic.

Aleshores li vaig donar encara més voltes, i al últim moment, i en 2 hores només, vaig fer aquesta altra, que ha estat la definitiva:

I aquí us deixo el text, gaudiu-lo perquè és maquíssim:

Serán solo cien palabras.

Aleatorias, sin rima ni concordancia. Sin métrica ni sentido. Sin música, ni olor, ni sabor. No sentirán nada y expresarán menos. No serán las escogidas y no estarán ordenadas. Serán cien palabras que no tendrán sentimientos, huérfanas de aprecio y sin manos con las que agarrarse entre ellas. Sin corazón que sienta por sus compañeras y abandonadas a sufrir, creyéndose solas en oraciones desiertas. Las escribiré pensando en nosotros y al leerlas entenderemos lo lejos que estamos, mientras nos miramos. Mientras nos tocamos. Conoceremos por fin el motivo por el que me fui, pese a estar aún a tu lado.

Hoy no es martes

Començem el nou any amb una il·lustració per un relat de Javi Fernández publicat a Narranacion.
Aquarel·la i tinta.
El relat és un thriler molt surrealista, val la pena llegir-ho!

La fuga

He tingut el privilegi d’il·lustrar un text preciós de Javi Fernández Mata, publicat a Narranacion.
Pastel sobre cartulina negra.


Vivía entre los muros de una celda, aunque eso nunca fue una frontera. Ideaba diariamente paisajes y horizontes que dibujaba, a tiza, en una pared de antigua piedra. Le era sencillo imaginar esas escenas como reales, eran su ventana al exterior. Aprovechaba las sombras de los relieves y las humedades de las rocas, para dotar de volumen a sus creaciones. Relajado, observaba el vaivén de las mareas, que le enviaban salados olores de pesca. Vio al amanecer colarse entre las copas de los árboles, tumbado frente a un bosque que le provocó frío. En silencio, buscó constelaciones en un cielo sin límites, como la oscuridad de su estrecha morada.

El día que desapareció, sus captores sólo encontraron un dibujo en la pared. En él, la figura del ausente, saltaba al mar desde lo alto de un acantilado, hacia el final de su historia. Pleno de vida y libertad, ni siquiera dejó un nombre.

Retrats, retrats....

Porto les últimes setmanes fent retrats.

Acuarel·la, kraft+gouache, anar provant.

De moment explorem, i a veure què trobem

La Senyora de Rossell, l’Alba, i el plat de llenties

Aquestes són unes il·lustraciones que vaig fer per un concurs de Lloret de Mar. 

És una llegenda present a molts pobles de Catalunya, jo la coneixia per la Senyora de Tous, que a Lloret de Mar és la Senyora de Mas Rossell.

La historia s’explica a una nena que es nega a menjar el plat de llenties que li han posat, i mentre escolta la llegenda es va acabant el plat sense adonar-se’n.

No hi va haver sort amb el concurs, però va ser el primer conte infantil acabat, de principi a fi, i amb text i tot.

I tot gràcies a la mesa amiga Ció, que em va convèncer que em presentés quan només quedaven tres setmanes pel termini.

Dibuixat a llàpis, i pintat amb photoshop. Amb collages de tot el que trobava per casa.